OK, ja estic a la ultísssssima recta final. Només queden tres dies de classes normals, i tinc moltes ganes que s'acabin. No han passat masses coses tret d'algunes osties, algunes converses perdudes, i accions que fan adonar-me que tothom tenia raó, menys jo.
.JPG)
El fet principal es que no vull baixar del burro, perquè això suposaria no pensar en res. De la manera com va acabar el que tot just assimilava -amb massa èmfasi- encara no m'hi faig a la idea, i dissabte ja en farà tres mesos. És molt fort com el pas del temps pot ser tan subjectiu. En part, sembla que fa dos dies que seiem en aquell banc i fa una eternitat que no puc mirar aquells ulls. Ja no és tant fort perquè cada cop hi ha més distàncies, però el meu cervell bipolar et vol i et deixa anar.
A Lluna Nova , Bella diu : '' El dolor és la prova que ell va existir''.Tot hi que sembli tràgic, subtilment és la realitat del moment. Una altra visió és la del Dr. Seuss: ''Don't cry because it's over. Smile because it happened.''
Així que tot va i vé. Tot.
CC.
Bé, haviem tingut una conversa tu i jo de tot això, i per desgràcia suposu, mi sento identificada amb cada paraula que escrius, i be,tu ets l'unic que fas que aquesta ferida es mantingui oberta , i el que costa entendre o el que no volem veure es que aixi no mantenim viu el seu record ,si no el dolor d'aquesta perdua.
ReplyDelete